Estructures de les calçades romanes
Les vies romanes es van dissenyar tenint en compte els vells camins ibèrics existents en la Península. De fet, la seua utilització va resultar fonamental per al desenvolupament de ciutats com Valentia (València), Saguntum (Sagunt), Lucentum (Alacant) i Saetabis (Xàtiva). Una vegada que els romans triaven el trajecte que havia de seguir una calçada, els agrimensors, que eren els responsables d'aquesta tasca, mesuraven i assenyalaven el seu traçat i, posteriorment, s'excavava la terra per a alliberar la zona interessada. El sistema constructiu d'una calçada romana era molt complex. Gràcies als estudis arqueològics, sabem que es marcaven dos solcs paral·lels i s'excavava l'espai que quedava al mig, fins a aconseguir la roca o terra ferma. A continuació s'omplia el buit amb algunes de les següents capes o amb totes elles: statumen, formada per grans pedres; rudus, de pedres de grandària mitjana; nucleus, d'arena, i pavimentum, grans lloses planes que formaven el paviment.
La Via Augusta travessa 280 km de les províncies de Castelló, València i Alacant, encara que nombrosos trams es troben en mal estat de conservació a causa de l'abandó i la construcció de noves infraestructures Són tres els tipus de calçades que coneixem: de terra, de grava i pavimentades. Per descomptat, abans del seu plantejament els tècnics tenien en compte diferents factors, entre ells la condició natural del terreny i el pendent, i aprofitaven els trams amb llargues alineacions rectes. L'amplària mitjana de la calçada era d'entre quatre i sis metres, encara que hi ha excepcions que apleguen fins als 14 metres, mentre que les voreres, que únicament es construïen prop de les ciutats, tenien una amplària de 3 a 10 metres per cada costat. Encara es conserven alguns d'aquests trams que han mantingut fins a l'època moderna la denominació de Camí Romano, Via Romana, Calçada Romana… fins a la construcció en el segle XIX de les carreteres.
Per a assenyalar les distàncies del camí, els romans col·locaven en la vora mil·liaris, que marcaven la distància entre ells, de 1.481 m, equivalents a un milia passum (un miler de passos). En la seua superfície portava inscrit el nom del constructor o restaurador de la via, la denominació d'aquesta i la distància des del punt de partida o d'arribada (caput o terminus viae).
EL'emperador Augusto va idear l'artèria, que s'estén al llarg de quasi 1.500 quilòmetres per la península Ibèrica
La Via Augusta a la Comunitat Valenciana
La Via Augusta travessa 280 km en les províncies de Castelló, València i Alacant, des del riu Sénia, en el límit amb Tarragona, fins a la Font de la Figuera. A partir d'ací continuava en un tram de 170 km per la província d'Alacant que segueix la vall del riu Vinalopó per les mansions1 d'Elx (llici) fins a arribar a Cartagena (Carthago Nova). En els últims anys l'en aquells dies Conselleria d'Infraestructures va elaborar un pla director que pretenia recuperar la calçada i el seu recorregut, amb treball d'identificació del traçat romà, a causa de les transformacions que ha patit i al seu progressiu abandó. Per aquest motiu, hui en dia ens trobem amb tres nivells diferents de conservació: hi ha trams en estat d'abandó, uns altres l'ús del qual pot ser compatible amb la recuperació i, finalment, aquells que han sigut emprats com a autopista, carretera i autovia. Sens dubte, aquest projecte podria remarcar la importància històrica de la Via Augusta i tenir una continuïtat en el futur.
L'amplària mitjana de la calçada era d'entre 4 i 6 metres, i les de les voreres, que únicament es construïen prop de les ciutats, de 3 a 10 metres per cada costat
Mil·liaris i itineraris
Hi ha dues fonts escrites que proporcionen informació sobre les vies romanes en territori valencià: els mil·liaris i els itineraris. En terres valencianes s'han trobat 24 mil·liaris, 19 d'ells entre Traiguera i Castelló. Alguns han sigut trobats in situ i un concretament ho va ser durant les obres d'ampliació de la carretera de Vilanova d'Alcolea en 1992. Estava situat al costat del Barranc de la Carrasqueta, en l'àrea arqueològica del jaciment romà de l’Hostalot (Vilanova d'Alcolea). Aquest ha sigut identificat amb l'estació d’Ildum, citada en tots els itineraris de la Via Augusta, i localitzada a 100,7 milles (68 km) de Saguntum i a 111,6 milles (75,4 km) de Dertosa (75,4 km). Es tracta d'una columna d'arenisca amb base quadrada, en bon estat de conservació, que mostra un text distribuït en huit línies de diferent longitud. Presenta una dedicatòria a un emperador, de qui esmenta els seus títols i magistratures, el topònim de la Via Augusta i el nombre corresponent als milia passum. Aquest mil·liari se sol associar a l'emperador Caracalla (any 214), qui en la mateixa via té ja dos mil·liaris trobats a Barcelona i altres cinc a Andalusia. Les etapes de la Via Augusta estan definides també en els anomenats itineraris, que constitueixen vertaderes guies de carreteres de l'època que han de basar-se en el servei públic de transport o cursus publicus. Aquest va ser ideat per César, però ho va engegar l'emperador Augusto, amb la finalitat de comptar amb un servei d'informació ràpid i eficaç i un transport de persones i mercaderies que viatjaven per compte de l'administració estatal. Per a açò es va decidir col·locar en les carreteres més importants una xarxa d'estacions de posta per al canvi de cavalls (mutationes) i per al descans i manutenció dels funcionaris de l'administració estatal en trànsit (mansions). Aquestes estacions estaven situades a una distància regular, segons la seua funció: més curta en el cas del canvi de cavalls dels missatgers (12-14 km) i més llarga (30-36 km) per a les mansions, llocs on es podia passava passar la nit.
Per a la creació d’aquesta infraestructura es dissenyava un complex procediment de construcció que incloïa diferents capes de materials
Les fonts clàssiques que esmenten les estacions del territori valencià són l'Itinerari d’Antonino, l'Anònim de Ràvena i els Gots de Vicarello. Aquests últims són de caràcter privat i datats entre els segles III i IV. Es tracta d'uns gotets votius d’argent, en forma de mil·liari, que van ser dipositats per alguns viatgers de l'època en les termes d’Aquae Apollinares a Itàlia. Sobre la seua superfície figuren incisos2 els noms de les diferents etapes entre Gades (Cadis) i Roma amb la distància total entre ambdues ciutats.
L'Itinerari Antonino, datat cap a finals del segle III d.n.e., és un compendi de trajectes preparats per a alts funcionaris i militars que indiquen les estacions i distàncies dels camins romans, entre ells la Via Augusta i el seu traçat per terres valencianes. La informació que proporcionen els itineraris no sempre coincideix i açò ha donat motiu a diferents interpretacions entre els diferents autors que els han estudiat.
Seriosos dubtes sobre el traçat
No obstant les nombroses recerques sobre l'assumpte, hi ha un baix nivell de certesa a l'hora de definir el traçat de la Via Augusta per terres valencianes. Per a açò seria necessari un estudi més profund de la topografia dels territoris que travessa, la localització dels antics assentaments arqueològics pròxims a la calçada, documentació històrica relacionades amb els camins, toponímia, cartografia i fotografia aèria de les diferents zones. Un inconvenient és la dificultat de datar els camins pel fet que han sigut reutilitzats al llarg dels temps i a causa del seu ús continuat fins a l'actualitat que ha modificat les estructures més antigues.
