Panorama

ALCALATÉN-MILLARS
TORRE DE FOIOS INFO

Molt més que una torre de vigilància ibèrica

La Torre de Foios va ser un dels primers jaciments coneguts en la historiografia arqueològica castellonenca. El jaciment es troba a la partida de Foios, dins dels terrenys del Mas de Magdalena, al terme municipal de Llucena (l’Alcalaten) i està situat dalt d’un promontori a 898 per damunt del nivell de la mar dominant un pas natural. A la part més alta d’aquest promontori van edificar una torre, a una distància de la costa en línia recta de 36 km.
Malgrat el seu nom, es tracta d’alguna cosa més que una simple torre, que degué formar part d’un sistema defensiu molt més complex compost per una cinta muraria i bastions.
+ Info
​TROBALLES
Doc. arqueològica
Geomàtica

Descobert a principis del segle XX pel propietari de les terres on està situat mentre estava rompent la terra per a llaurar-la, no va ser fins 1969 quan es va dur a terme la primera campanya d’excavació, dirigida per Milagro Gil-Mascarell, amb una continuïtat en 1973, 1977 i 1978. El propòsit d’aquestes intervencions ha sigut la neteja del jaciment i la divisió de l’àrea en zones concretes per facilitar-ne la documentació.

D’acord amb els resultats l’assentament de Torre de Foios està datat entre els segles VI i V a.n.e., tal i com ho indica el material que s’ha trobat. Es tracta d’un moment històric amb encara una forta relació amb l’etapa cultural anterior del Ferro Antic, tal vegada present en els fragments residuals al jaciment. D’altra banda, algunes peces ceràmiques es poden relacionar amb produccions romano-republicanes, la qual cosa ens fa entendre una ocupació fins el segle II a.n.e..

Excavació per àrees concretes

Com ja hem dit abans, els treballs d’excavació es van desenvolupar segons una divisió del terreny en àrees diferenciades: zona I situada al nord de la torre; zona II al sud de la torre; zona III, formada per la part superior dels murs de la torre; zona IV correspon al passadís d’entrada i interior de la torre i la zona V, ubicada a l’est de la torre. A la zona I les excavacions van traure a la llum una sèrie d’estructures disposades al voltant de la torre. Hi ha un “passadís” que segueix part del perímetre de la torre i deixa un espai lliure entre 1 i 1,50 metes. A partir d’ací s’obrin uns altres murs, en sentit perpendicular pel costat sud, i es creen recintes que hui en dia estan quasi destruïts. Al passadís es van trobar dos urnes completes, de les quals sols una tenia ossos cremats a l’interior. Els recintes documentats tenien més o menys la mateixa estratigrafia, on predominen restes de ceràmica ibèrica feta a mà i al torn que ens porten a la primera època de la cultura ibèrica dins dels segles VI-V a.n.e. , encara que hi ha elements que suggereixen la presència, en zones concretes, d’un moment anterior que pertany al ferro antic.

Un sondeig posterior als primers treballs arqueològics, datats de 1969, va revelar la presència  d’un gran mur a 56 metres de la torre, la qual cosa indica que va existir un espai habitat

La zona II situada al nord de la torre ocupa una àrea de 42m2. Aquesta zona ens ofereix material molt fragmentat com restes de ceràmiques ibèriques de cantell d’ànec, àmfores, plats d’ala i bases de morter. Entre el material importat destaquen uns vasos de dimensions mitjanes, semblants, pel que fa a la pasta, a les produccions campanianes de ceràmica comú. A més a més també s’han trobat objectes metàl·lics com una fíbula anular hispànica perfectament documentada a partir del segle V a.n.e., la utilització de la qual va viure el seu moment de màxim auge en l’ibèric ple i tardà. Juntament amb ella hi ha una fíbula singular de doble ressort, forma que recorda les italianes d’arco serpeggiante, que ja apareixent durant l’edat del ferro. En aquesta mateixa zona s’ha trobat també una llar. La zona III, referida a la part superior de la torre, està formada per dos murs, un interior i un altre exterior, entre els quals hi ha un espai de 1,70 m, reblert per terres i pedres soltes. A nivell superficial es van trobar amb pedres, terres i fragments de ceràmica moderna i ibèrica. L’accés i l’interior de la torre corresponen a la zona IV. A les campanyes de 1969 es van localitzar alguns fragments indeterminats de ceràmica ibèrica, a més a més d’un fragment d’una copa de ceràmica grega, kylix1, de figures roges al costat de la porta. Al 1973 es van documentar les restes d’un paviment recolzat directament sobre la roca natural, format per un farciment de pedres on es van trobar restes de ceràmica ibèrica feta a mà i al torn.

La gran quantitat de peces de ceràmica a mà i el material de bronze trobats  situen l’assentament entre els segles IV i V a.n.e., que va ser ocupat fins el segle II a.n.e.

Finalment, la zona V, excavada en les campanyes de 1977 i 1978, té una superfície de 54 m2. Entre les restes ceràmiques que s’han trobat hi ha molta ceràmica ibèrica al torn, algunes produccions del sud peninsular, fragments indeterminats a mà i ceràmica moderna. També trobem un punxó d’os i una defensa de porc senglar. En aquest nivell apareixen dos conjunts de peces molt interessants. El primer està format per dos vasos, un fabricat a mà amb decoració incisa i un altra que correspon a una peça de tipus gris emporitana que se sol adscriure a partir del segle IV a.n.e. El segon conjunt està format per dos vasos a mà de base plana juntament amb un atuell bicroma, datat al segle V a.n.e. i les restes d’una urna d’orelletes. A més a més hi ha ceràmiques contemporànies, ferros diversos i fins i tot una moneda valenciana amb la flor de lis en els recintes excavats, així com moltes restes d’ossos d’animals.
El material sembla ser molt homogeni, encara que la ceràmica més freqüent és la ibèrica al torn, de les quals trobem exemplars de gerres d’emmagatzematge, amb una forma provinent dels pithoi fenicis. Estan considerades com el primer intent de producció ceràmica al torn de l’època ibèrica, datat a partir del segle VI a.n.e. fins al segle següent. Després, amb un alt percentatge, estan documentades les fetes a mà, una d’elles és molt singular per la seua tipologia respecte a les coetànies conegudes i perquè està considerada una peça de luxe indígena.
Pel que fa a les ceràmiques d’importació, hi ha fragments de vernís negre àtics, de kylix, restes de ceràmica gris emporitana i una botella de ceràmica que per la composició de la seua pasta pot associar-se amb les produccions itàliques campanianes del segle II a.n.e.
Finalment entre el material petri trobat, s’ha de destacar la presència de tres pedres de molí cilíndric amb perforació central, una d’elles amb aletes laterals. També es va recollir un bloc calcari amb clares marques d’haver sigut utilitzat com a pedra d’esmolar.

Superfície i característiques de la torre

La torre té una superfície total de 177m2, dels quals 18,50m2 corresponen a la superfície útil de l’habitacle interior i 6,50m2 a l’accés. Per tant, el 85 per cent de la superfície pertany a la construcció. La part interior presenta una planta rectangular amb les cantonades arrodonides, a la qual es pot accedir a través d’un corredor ubicat a l’oest de la torre. Aquesta entrada correspon a un passadís en forma de quatre, oposat per un espai de 2,50m de longitud que gira 90 graus cap al sud, d’on s’inicia un passadís de 5m per a després inflexionar-se 90 graus cap a l’oest i crear un altre espai de 2,50m. Si mirem la torre des d’un punt de vista constructiu, es nota la seua desigualtat però no sabem si això reflexa una tècnica concreta o si és el resultat de les diferents fases de la seua edificació. Els investigadors es decanten per la primera opció perquè consideren que darrere hi ha una finalitat defensiva, però degut a les feines agrícoles, els nivells arqueològics s’han destruït de tal manera que no es pot confirmar aquesta hipòtesi. A primera vista hi ha una diferència substancial entre els murs externs de la torre, edificats amb pedres de tall tallades amb gran cura i de forma poligonal respecte als murs interiors, amb pedres de tall menys treballades i de forma rectangular. En les excavacions també van eixir a la llum les restes constructives d’un edifici d’emmagatzematge que consistia en una estància elevada del terreny amb xicotets murs paral·lels.
 

El jaciment, situat en terrenys del Mas de Magdalena, en Llucena, va ser un dels primers que es va descobrir en la província de Castelló

Dos hectàrees de zona habitada

El jaciment de la Torre de Foios sempre ha estat considerat únicament com a una torre aïllada amb funció militar, fins que Gil-Mascarell va realitzar un sondeig a una certa distància de la torre que va revelar l’existència de nivells d’ocupació en aquesta zona exterior. La presència d’un gran mur allunyat 56m de la torre, que pràcticament l’envoltava, mostra que al seu interior hi havia un espai habitat. Els assentaments ibèrics acostumen a estar en llocs muntanyosos de difícil accés, aprofitant la defensa natural que ofereix la topografia. Més o menys, es poden observar les mateixes característiques en Torre de Foios, on en la vessant nord està delimitada per un barranc, en la zona sud i est per un desnivell poc pronunciat i en la part oest per una vall. A la part més alta d’aquest promontori van situar la torre de defensa i vigilància, segurament no sols de l’assentament sinó també de l’entorn. Entre aquesta i la muralla estaria situat l’hàbitat, amb una extensió de dos hectàrees, mentre que la torre sols ocupa unes 0,17 hectàrees. La resta de la zona, en aquest cas sense excavar, allotjaria les diferents vivendes. Es tracta d’un assentament molt semblant a uns altres que trobem en la província de Castelló, com Els Pasquals de Torreblanca, El Cormulló dels Moros d’Albocàsser, El Racó de Rata de Vilafamés, Mas del Senyor de Santa Magdalena, etc.

La troballa de dos urnes amb restes d’un varó adult a un passadís de la torre suposa el primer cas conegut d’enterrament per incineració en un hàbitat i no en la necròpoli

La incògnita d’un nou tipus d’enterrament

En la cultura ibèrica es coneixen dos tipologies d’enterrament. Per una part el ritual de la incineració, que sol ser el més habitual i que es practica en la necròpoli i per una altra, la inhumació, utilitzat sobretot en els nounats, que es col·locaven sota el terra de les vivendes.  Com ja hem vist, al passadís de la zona I es van trobar dos vasos sencers, al costat del mur exterior de la torre. Un d’ells tenia restes d’ossos cremats que pertanyien a un individu alt mentre que l’altre estava completament buit. La consideració d’adult està basada en la mida dels fragments ossis, la consistència del teixit ossi i l’existència de tres arrels molars completament formades. El grau d’incineració no és uniforme, però la coloració ens fa pensar que va ser intensa en tots els fragments, sotmesos a una temperatura d’uns 600 graus centígrads. Es tracta del primer cas documentat en un jaciment ibèric d’enterrament d’incineració dins d’un hàbitat i unit a una fortificació. Així que sorgeix la incògnita de si és sols una excepció o si estem davant un nou tipus d’enterrament.

1Kylix: copa típica de la ceràmica grega semblant a un calze per beure vi. Té un cos poc profund i ample amb dos anses oposades, tot això elevat sobre un peu vertical de poca altura

 

MES JACIMENTS ARQUEOLÒGICS EN ALCALATÉN-MILLARS
SIAP. Servicio de Investigaciones Arqueológicas y Prehistóricas. Diputación de Castellón siap@dipcas.es | Una creación de AD&D 4D Creative Commons
Acceptar
En aquesta web usem cookies pròpies i de tercers per a proporcionar-te el nostre millor servei. Si contínues navegant, considerarem que acceptes el seu ús. Més informació ací.